Enviat per: Joffre Carrera | 16 Desembre 2015

Recercant els Cabaner, teixidors de llana de Moià

300369_2363259201771_5952413_n

Fa poc vaig tornar a l’Arxiu Històric de Moià per buscar, per vint-i-cinquena vegada el lligam entre els Cabaner de Moià i els Cabaner que entronquen amb arbre genealògic dels Carrera en la figura de Francesc Carrera Cabaner (*1814 Castellterçol). Aquesta visita forma part d’un conjunt d’anades i tornades, de visites i revisites, a Moià i a d’altres arxius on hi ha protocols notarials: l’Arxiu de la Corona d’Aragó i l’Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona. (No se si fa falta recordar-vos que els arxius parroquials de Moià van ser gairebé totalment destruïts en l’incendi de 1839 per part de les tropes carlines, i que per això cal resseguir els documents notarials per poder trobar els avantpassats).

El resultat sobre els Cabaner és espectacular… he aconseguit reconstruir bona part de la família des del casament a Moià, l’any 1589, d’Esteve Cabaner amb Angela Tresneula: fills, matrimonis, oficis, testaments, les cases on havien viscut les diferents branques d’aquesta important família de teixidors de llana de Moià… fins i tot he comprovat el seu origen occità després d’una dura recerca lingüística. Resulta que en les capitulacions matrimonials d’Esteve Cabaner i Antiga Tresneula que hi ha a l’Arxiu Històric de Moià, i que daten de 1589, consta que el pare d’Esteve és Jaume Cabaner, teixidor de llana de la parròquia de St. Rubut o Pubut (no sóc capaç d’entendre què hi posa) del Bisbat de Genes (literal) de Regne de França. Amb l’ajut de Sant Google Beneït vaig veure que aquest bisbat en realitat és el nom francès de l’arquebisbat de Gènova a Itàlia… cosa que, tot i que fora possible que en el segle XVI inclogués alguna parròquia francesa, em semblava força estranya. Una nova recerca a la xarxa sobre la procedència dels immigrants francesos em va donar una resposta més convincent: el bisbat de Genes no és altre que el Bisbat d’Agen (escrit en català tal com sona com Bisbat de Gen, Gens o Genes) a la regió d’Aquitània. Una altra branca d’avantpassats occitans a la col·lecció !!!

IMG_0513

En resum, que hi he trobat de tot. De tot? No!!!! Em falta el que buscava des de feia molt temps… trobar qui era el Josep Cabaner, teixidor de llana, la vídua i la filla del qual (Paula Oliveras Serra i Manuela Cabaner Oliveras, respectivament) es casen en un doble matrimoni l’any 1805 a Castellterçol amb Mariano Carrera i Farrés i Josep Carrera Rubió , pare i fill). Només he esbrinat que aquest Josep Cabaner segurament va morir l’any 1790 a Moià, però no costa en cap moment quin parentiu tenia amb la prolífica família Cabaner de Moià.
Tornarem a intentar-ho a veure si hi ha més sort!!!

Deixant de banda els Cabaner, aquesta visita a l’Arxiu Històric de Moià m’ha aportat nova informació sobre alguns cognoms de l’arbre, complementant la que ja tenia, o fent créixer encara més l’arbre amb més generacions i fins i tot noves branques. Així, he confirmat l’origen occità dels Gay de Moià, i he incorporat cognoms com els Roqueta i els Solergibert de Santa Maria d’Horta d’Avinyó, els Solà de la Vila de Fornells de Moià, o els Cuch de Cànoves… a més dels Puigcarbó de Muntanyola, que són especialment curiosos perquè el germà d’Anna Puigcarbó (avantpassada directa de XVI generació) era l’hereu del Mas Puigcarbó i va escriure un llibre de memòries que ha estat recollit i editat per l’arxiver del Bisbat Vic (GINEBRA I MOLINS, Rafel (ed.). Guerra, pau i vida quotidiana en primera persona: el llibre de memòries de Bernat Puigcarbó de Muntanyola (s. XVI-XVII), el llibre de notes de Francesc Joan Lleopart de Vilalleons (s. XVII-XVIII) i els llibres de comptes i notes dels hereus Quatrecases de Pruit (1686-1812). Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 2005).

Enviat per: Joffre Carrera | 9 Novembre 2015

Les portes obertes de bat a bat a la recerca gràcies a l’AHAT

22474_1382742849475_2098733_n

Deixava en el meu darrer post sobre els FERRER de Vilanova d’Escornalbou moltes incògnites obertes sobre la seva procedència i la dels altres cognoms d’aquesta importantíssima branca dels meus avantpassats. El meu desconeixement de l’existència dels arxius parroquials de Vilanova va fer que tingués aquesta branca aturada durant molt de temps, amb l’afegit que tampoc tenia clar algun dels cognoms per un error en la partida de naixement a l’Arxiu Municipal de Barcelona.

No ha estat fins ara fa ja cert temps que vaig descobrir la pàgina de l’Arxiu Històric de l’Arquebisbat de Tarragona. Primer per treure’m de l’error, resulta que els arxius parroquials de Vilanova no estan perduts, sino que s’han conservat a l’AHAT, i poc temps després x facilitar-me la consulta a través d’aquesta mateixa pàgina… les portes per conèixer els meus avantpassats obertes de bat a bat!!!

Per desgràcia, els Ferrer es tornen a amagar, cap a Móra d’Ebre, i es perden fora de l’abast de l’AHAT. Però si que he pogut rescatar de l’oblit més de 300 persones, tots avantpassats directes meus amb altres 127 cognoms que conflueixen fins els Ferrer i que, des de Vilanova d’Escornalbou s’escampen per tota l’antiga Baronia d’Escornalbou, per la Comuna del Camp de Tarragona i fins i tot per les serralades del Montsant, en un total de 32 pobles de moment! XIII generacions des de que Josep Ferrer Bages I Paula Marcó Martí van deixar el poble el 1859 amb una filla d’un any per anar a buscar una vida millor a Barcelona.

22474_1382742889476_4071950_n

22474_1382742769473_2076342_n

No sense dificultats he pogut anar avançant poc a poc en la recerca pels cognoms de la zona que, almenys els meus, es caracteritzen per una gran mobilitat dins d’aquest petit territori i per un altíssim grau d’implexió (hi ha molts avantpassats comuns degut al matrimoni entre parents en poques generacions) a la que cal afegir la repetició de cognoms en moltes d’aquestes poblacions. A més tots eren persones anònimes la vida i la feina dels quals ha transcendit poc fins que no els he retrobat del seu amagatall entre les págines groguenques i la tinta rovellada.

Coincidint amb la renovació del portal web de l’AHAT ara fa pocs dies, vull reconèixer i agrair la feina que ha fet l’AHAT, primer conservant la documentació, i després posant-la “on line” a l’abast de tots els investigadors de forma gratuïta a través del seu portal web. Diferents fórmules x obtenir els recursos necessaris, com el microfinançament, o les aportacions de persones privades i d’institucions del territori, han fet possible aquesta enorme feinada

Tot i així encara queda feina per fer, molta documentació per digitalitzar i penjar en el portal, i a nivell personal molts avantpassats per trobar. . . espero!!!!

Enviat per: Joffre Carrera | 18 Novembre 2014

Conflictes d’herència: CANUDES contra GRAU

20141115_123940_500

El 28 de novembre de 1797 es va signar, davant el notari de Manresa Francesc Raurés, un document de Concòrdia que va acabar amb la disputa que enfrontava en Pere Joan Canudes Grau amb el seu oncle matern Josep Grau Fontanellas.

L’origen d’aquesta disputa va ser quan el pare d’en Pere Joan, Joan Canudes Colilles, vidu de Maria Grau Fontanellas, va morir quan els seus dos fills encara eren menors d’edat. Aquest havia fet constar en el seu testament de l’any 1790, que designava com a marmessors i com a curadors (cuidadors) dels seus fills menors al seu germà Valentí Canudes i al seu cunyat Josep Grau Fontanellas, hereu del Mas Grauet de Sant Vicenç de Fals.

Per raó d’aquesta cura, en Pere Joan Canudes va anar a viure al mas Grauet o Grau del Sebastià, entre 1790 i 1795 a càrrec del seu oncle mentre era encara menor. Mentrestant, en Josep Grau administrava les propietats a Salelles i a Sant Salvador de Guardiola del difunt Joan Canudes.

L’any 1795 en Pere Joan Canudes inicia un procés davant les autoritats de Manresa que arribarà a la Reial Audiència de Barcelona per reclamar als seus oncles Valentí Canudes i Josep Grau que li sigui reconeguda la majoria d’edat i la plena capacitat per administrar les propietats que havien estat del seu pare i de les que ell n’era l’hereu. El 1796 el seu oncle Valentí Canudes signa la renúncia a la tutela que exercia sobre en Pere Joan, però l’altre oncle, en Josep Grau, no ho fa.

No queden clars els motius pels quals el Pere Joan insisteix en que el seu oncle li reti comptes sobre tots els bens que havia administrat en nom seu, ni els motius de l’oncle per no retornar-li l’administració de l’herència. Sembla ser que quan en Pere Joan Canudes arriba al Grauet la situació econòmica no era del tot bona, ja que l’hereu del Grauet havia de fer-se càrrec del dot de les seves germanes. En canvi, en el mateix període l’oncle pot redimir alguns censos i deutes antics i fins i tot comprar una casa al carrer de la Mel de la ciutat de Manresa. En tot cas també sembla ser que el seu oncle no el va descuidar, ja que en Pere Joan sap signar amb 16 anys (mentre que son pare i el seu oncle no)

IMG_4656_500Finalment el novembre de 1797, amb la mediació de persones reconegudes de la ciutat de Manresa, en Pere Joan i el seu oncle Josep Grau signen una concòrdia. En aquesta en Pere Joan Canudes es compromet a retirar el procés iniciat davant les autoritats i a pagar les despeses. Per part d’en Josep Grau, a renunciar en favor del seu nebot per l’administració dels béns, i a que no hagi de retornar cap quantitat econòmica fins que en Pere Joan tingui 25 anys (a excepció de 100 lliures anuals).

Ambdós personatges són personalitats rellevants i tenen els seus paral·lelismes… en Josep Grau Fontanellas és batlle del poble durant la Guerra del Francès, i en Pere Joan Canudes Grau és regidor de Salelles pocs anys més tard.

Els GRAU són propietaris de la casa anomenada el Grau del Sebastià o Grauet (per distingir-la de la casa del Grau del Pubill) des de 1491, tot i que hi ha alguna interrupció, però sembla ser que els orígens de la casa es remunten fins a 1303, i els del cognom a Fals són anteriors a l’any 1200.

Sobre els CANUDES, desconec el seu origen. Segurament ja estan a Salelles cap a finals del segle XVII. El més antic que he trobat en la línia d’avantpassats és Francesc Canudes, casat amb Francesca Colilles. D’ells descendeixen en Pere Joan Canudes Grau (nét) i en Joan Canudes Colilles (fill), tots pagesos de Sant Sadurní de Salelles.

Per acabar vull agrair la feinada que ha fet l’Associació Cultural i Recreativa de Fals sobre la història de les masies del poble, feina que m’ha servit per resseguir el cognom Grau (i els altres cognoms que s’hi relacionen: Fontanellas, Gras, Sagristà, Duran…) i la vida dels meus avantpassats a Sant Vicenç de Fals.

Nota genealògica

En Pere Joan Canudes Grau és l’avi de Josep PADRÓ CANUDES el meu rebesavi, i de que ja he parlar abastament en altres ocasions.

Enviat per: Joffre Carrera | 14 Març 2013

Els Nadeu de La Portella i de Santa Maria de la Quar

20130309_110233_480

7 de juliol de l’any 1663… un dia qualsevol a la vila de Berga. A casa del notari Josep Riu, un jove pagès arriba preocupat perquè ha perdut el document que acreditava que els seus avantpassats posseïen el domini  útil del Mas Empaliada, prop del Monestir de La Portella. Per ordre de l’Abad, s’ha de fer un nou capbreu, és a dir, que el notari fa un registre de les propietats del Monestir i de les persones que ocupen els masos i treballen les terres en nom del seu senyor, l’Abat de La Portella.

En Joan Nadeu a. Calsinaire viu al Mas Empaliada igual que els seus pares i avis… treballa les terres del Monestir de La Portella en una zona plena de bosc i amb força desnivells a l’altra banda del torrent del Cal Moliner i sota l’ombra de la Salga Aguda i la serra de Picancel… segons expliquen en les seves terres també hi havia hagut antigament quatre masos més que ara eren derruïts: Briant, Vimanera, Brut i Brutfred.

El notari inicia la redacció de la confessió. L’inici del capbreu és força aclaridor de qui mana.

“Perquè ho conegui tothom, jo, Joan Nadeu a. Calsinaire, pagès de la parròquia de Sant Pere de la Portella, dins los límits de la diòcesi de Solsona. Lliurement,  en ciència certa, d’estar sota jurament, de veritat us reconec  a vos misser Miquel de Caldes, abat de Sant Pere de la Portella, i en absència vostra a Josep Mensa, presbíter, procurador vostre …” “… que posseeixo en nom vostre un mas i les seves terres dels meus avantpassats que foren, des de fa molt temps, homes propis i afocats vostres, i que com a successor seu vos sou el meu senyor natural, i per això us he de prestar sagrament i homenatge, segons els impostos i costums de Barcelona”.

“Posseeixo, sota domini directe de l’abadia de La Portella, el mas anomenat Empaliada, en el que visc i resideixo permanentment; també posseeixo el mas anomenat Briant, el mas anomenat Vimanera, el mas anomenat del Brut i el mas anomenat Brut Fred, tots ells “vui dirruits e ihnabitats”, i agregats al Mas Empaliada.”

Aquest text és una interpretació de la confessió feta per Joan Nadeu a. Calsinaire en el capbreu de 1663, amb algun element afegit de la confessió feta per ell mateix en el capbreu de 1686 o pel seu fill Pere Nadeu a. Calsinaire en el de 1696.

20130309_111328_240       20130309_114318_240

La casa de Cal Calsinaire i el monestir de La Portella en l’actualitat. La foto d’encapçalament és una vista del Monestir des del camp de sota de Cal Calsinaire… similar a la que deurien tenir els Nadeu quan anaven cap al Monestir.

Però a què ve ara tota aquesta història? Resulta que els avantpassats dels NADEU de Castellterçol provenen de la població de La Quar. Ramon Nadeu hi neix cap a l’any 1780 i, del matrimoni amb Paula Pedregosa, té dos fills que coneixem:  Joan i Antònia (confirmats a Berga l’any 1823). En Joan anirà a viure a Castellterçol, i es casarà amb Maria Riera Pruners, de Talamanca cap al 1850.

El cognom NADEU és present a La Portella/La Quar des de 1575, amb una branca establerta en el Mas Empaliada (que posteriorment passarà a dir-se Cal Calsinaire). Són els Nadeu a. Calsinaire, i estaran establerts en aquest mas fins almenys l’any 1789.

Posteriorment, l’any 1696, consta una segona branca, els Nadeu del Collet. S’hauria de suposar que és una branca dels Nadeu a. Calsinaire, i hi ha constància de què viuen a la casa del Collet fins l’any 1758. Aquesta casa no l’he localitzada. Hi ha una zona anomenada El Collet a la població de Vilada, però pel que diuen en els capbreus, la casa del Collet estaria força propera al monestir.

Ara bé… són parents els NADEU de Castellterçol amb els de la Quar? Suposo que si, però en realitat no puc confirmar-ho. Em falta trobar una de les baules per seguir la cadena, i saber de quina de les dues branques serien originaris els NADEU (els Nadeu Calsinaire? O els Nadeu del Collet?) que van anar a parar a Castellterçol i dels quals és descendent la meva besàvia Maria Nadeu Solasagalés (*1890 Castellterçol – + 1922 Castellterçol).

D’altra banda, hi ha la qüestió del sobrenom Calsinayre. Aquest sobrenom el duen ja des de 1575, any en què en Joan Nadeu a. Calsinayre és amonestat per “fer garbes en la Gran Artiga sota la Salga Aguda”. La casa de Cal Calsinaire que habiten els Nadeu a. Calsinaire no apareix amb aquests nom fins el capbreu de l’any 1696. Sempre havia estat anomenada Mas Empaliada (des de l’any 997) fins que el 1696 ja consta com a Mas Empaliada a. Calsinayre. Segurament és en aquest moment, coincidint amb l’establiment d’una segona branca Nadeu a La Portella (els Nadeu del Collet), que cal identificar la casa amb la branca principal. És molt possible que el sobrenom fes referència a l’ofici de calsinaire, o  fabricant de Calç.

Encara queden molts dubtes tant sobre l’origen del cognom (no consta en els fogatges de 1497 ni 1553) i sobre quina de les dues branques és la dels avantpassats NADEU que van establir-se a Castellterçol. O sigui que qualsevol aportació serà benvinguda.

Nota genealògica: Ramon Nadeu (* Santa Maria de la Quar v. 1780) és el besavi de la nostra besàvia Maria Nadeu Solasagalés (Maria Nadeu Solasagalés (*1890 Castellterçol – + 1922 Castellterçol) i avi de Josep Nadeu Riera (*1859 Castellterçol – + 1893 Castellterçol), si, si, el mateix de l’indult reial de 1882.

Enviat per: Joffre Carrera | 19 febrer 2013

Els Padró fusters de Manresa: recomponent la línia (i III)

IMG_5793_800

En la recerca en genealogia hi ha moments en els que la llegenda, la vox pòpuli, o la realitat contrastada en material d’arxius sembla coincidir, però en molts altres no és així. En pocs casos, si es vol fer una recerca seriosa, hi ha elements no contrastats que omplen buits i posen una mica de color en la recerca… és allò que es diu “se non è vero, è ben trobatto”.

L’historiador cerverí Agustí Duran i Sempere, que va estudiar l’obra de l’escultor i retaulista Jaume Padró i Cots (recordeu… el germà més hàbil del meu avantpassat Macià Padró i Cots), explica que els dos primers dels germans de Padró i Cots (Miquel i Macià), van néixer en el Molí del Blanquer (les dates ballen, entorn de 1715 i 1725), que actualment pertany a la població de Calders, i que en Jaume Padró i Cots era nascut en el proper Molí de Solervicenç, a Viladecavalls de Calders. No conec d’on va treure la informació, perquè els arxius parroquials d’aquests anys de Manresa han desaparegut…i els de Sant Vicenç de Calders no se on són. Però en tot cas ja ens va bé… perquè si més no coincideixen els testaments de Macià Padró i Cots (1778), Jaume Padró i Cots (1783) i els capítols matrimonials de Miquel Padró i Cots (1746) en afirmar que són fills de Jaume Padró, ciutadà de Manresa i mestre de molins, i Magdalena Cots.

Amb aquesta dada ha estat “fàcil” trobar en els arxius notarials de Manresa, el testament (1746) d’aquest Jaume Padró, mestre de molins, i de la seva dona, Magdalena Cots. En el testament afirma que és fill de Macià Padró, moliner de Castellgalí.

Poso un petit gràfic per aquells que ja ens hauríem perdut… sobre els descendents de Macià Padró, moliner de Castellgalí

Image

Ara que hi penso… en els anteriors articles he anat anomenant tota aquesta nissaga d’avantpassats Padró com a fusters de Manresa, però… potser no els he fet justícia, anomenant-lo simplement “fusters”.

Gairebé tots els Padró (d’aquesta família) de Manresa treballen diferents oficis relacionats, d’una manera o altra,  amb la fusta.  Fusters, boters, retaulistes, escultors, tallistes, mestres de molins… tenien un denominador comú en els segles XVIII i XIX, que segurament en l’actualitat no veiam tan clar: el treball amb fusta.  Serà tema d’un article.

Nota genealògica: per aquells que em seguiu per l’interès en la genealogia familiar, cal dir que totes aquestes persones són avantpassats directes (Josep Padró Canudes, pare; Ignasi Padró Cornet, avi; Macià Padró Segura, besavi; Ignasi Padró Claret, rebesavi) de Montserrat Padró Ferrer, la nostra àvia/besàvia.

Enviat per: Joffre Carrera | 1 febrer 2013

Els Padró fusters de Manresa: recomponent la línia (II)

Image

Us havia deixat anteriorment amb el boter Ignasi Padró i Claret afirmant en el seu testament de l’any 1809 que era fill de Macià Padró i Agnès Claret. Aquest fet no seria de gaire importància si no era que entrava en conflicte directe amb algunes dades de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). En concret, en l’entrada sobre la família Padró d’artistes manresans, es cita a Jaume Padró i Carsi:

Fill de Macià Padró i Cots, boter, fou Jaume Padró i Carsi (Manresa 1768 — 1825), escultor, pare de Macià Padró i Galobart (Manresa 1801 — 1871), escultor

Aquest Jaume Padró és fill de Macià Padró i Cots i d’Agnès Carsi ( o almenys així consta en la GEC), però crec que és un error. Jaume Padró segurament era germà d’Ignasi Padró i Claret, i per tant fill de Macià Padró i Cots i Agnès Claret. No he trobat cap document definitiu, però el que està clar és que el testament de Macià Padró i Cots (1778) cita els seus tres fills: Ignasi, Jaume i Macià, designant hereu el seu primogènit Ignasi. El cognom matern queda confirmat amb el testament (1837) del tercer germà, en Macià padró i Claret, on també diu que és fill de Macià i d’Agnès Claret.

El testament de Macià Padró i Cots l’any 1778 no cita el cognom de la seva muller, però sí que ho fa un codícil posterior de 1782, on cita clarament “Ignès Padró y Claret, muller mia”. Curiosament aquest codícil refà el seu testament en la clàusula on feia constar que l’hereu havia de mantenir a la seva vídua, i ara el que fa és assignar-li l’usdefruït dels béns i que hagi de tenir cura dels fills. Això sí… “mantenint-se vídua de mi, i mon cognom conservant, que no altrament…” No fos cas que…!

Una altra pista per vincular Jaume Padró Claret “Carsi” amb la família és que en el cens de Manresa de 1850 apareix el seu fill Macià Padró i Galobart (escultor i pessebrista) vivint en la mateixa casa que el seu “cosí” Macià Padró i Segura… al carrer Urgell 32 de Manresa. Suposo que en vivendes diferents i per diferenciar un de l’altre, el meu avantpassat és “fusté” i l’altre és “ascoltó”.

Quin merder, oi? Però bé, en tot cas sembla que la línia dels nostres avantpassats queda prou aclarida i, ara sí, relacionada directament amb la família d’escultors barrocs responsables de moltes de les obres de catedrals i retaules de la Catalunya interior. En Macià Padró i Cots és germà del conegut escultor barroc Jaume Padró i Cots, i oncle dels retaulistes Jaume Padró i Quer i Tomàs Padrí i Marot. Hi ha tot un món per seguir la seva obra, però això serà més endavant.

Nota genealògica: per aquells que em seguiu per l’interès en la genealogia familiar, cal dir que totes aquestes persones són avantpassats directes (Josep Padró Canudes, pare; Ignasi Padró Cornet, avi; Macià Padró Segura, besavi; Ignasi Padró Claret, rebesavi) de Montserrat Padró Ferrer, la nostra àvia/besàvia.

Enviat per: Joffre Carrera | 1 febrer 2013

Els Padró fusters de Manresa: recomponent la línia (I)

Image

Trobar la línia genealògica de la meva família Padró de Manresa ha estat una feina complicada, perquè al problema principal de que no hi ha els registres parroquials de Manresa, s’hi ha d’afegir la gran quantitat de persones amb aquest cognom que viuen a Manresa i en els pobles del voltant durant el segle XIX, i encara més si comptem la coneguda família Padró d’Igualada. Al costat d’aquesta feina s’hi afegia, més com a curiositat que altra cosa, intentar relacionar-los amb els escultors Jaume Padró i Cots, Jaume Padró i Claret (o Carsi) i Macià Padró i Galobart.

Les claus de volta per trobar els orígens del darrer avantpassat Padró nascut a Manresa, Josep Padró Canudas (*Manresa 1846 – + Barcelona 1935) eren: ell mateix (amb la seva partida de naixement el 1846), els seus pares Ignasi Padró i Cornet (*Sant Feliu del Racó 1822 – + Manresa) i Maria Canudes Canyelles (*Salelles 1825 -+Manresa) que s’havien casat l’any 1840 a Manresa i, finalment un testament que em va fer arribar un conegut historiador manresà en el que es cita un tal Macià (Mathias) Padró com a gendre d’Anton Cornet, per ser casat amb la seva filla Maria Cornet Serrahima. Aquesta darrera dada ha estat definitiva.

Ignasi Padró i Cornet, fuster i pare de Josep Padró Canudas

Ignasi Padró i Cornet va néixer l’any 1822 a Sant Feliu del Racó. Desconec si va ser perquè havien hagut de fugir de Manresa amb la crema que van fer els francesos l’any 1811 (de la que en el cens de 1824 encara hi consten moltes cases com a cremades) o perquè la feina de fuster del seu pare va fer que estigués allà  en el moment del seu naixement. L’Ignasi és fuster, com el seu pare Macià, i es casa l’any 1840 amb Maria Canudes Canyelles, de la veïna població de Salelles. Segons el cens de Manresa de l’any 1857, viu al carrer Urgell número 32, vivenda de la qual és propietari i que l’any 1853 constava com a propietat del seu pare. No he trobat la seva partida de defunció. L’any 1857 consta que tenia, vivint a casa seva, 9 fills!!!  Una família nombrosa, tot s’ha de dir, de la qual en Josep Padró Canudas n’era el tercer fill.

 Image

 El carrer Urgell de Manresa en l’actualitat. El número 32 ara és una casa nova.

 

Macià Padró i Segura (* Manresa 1774 – + Manresa 1853), fuster i pare d’Ignasi Padró i Cornet

D’ell en sabem ben poca cosa. Simplement que apareix com a marmessor del seu sogre Anton Cornet Bohigas (* Manresa + Manresa) en el testament de 1815, que no consta en el Cens de Manresa de 1824 (segurament perquè encara estava a Sant Feliu del Racó), i que sí que apareix l’any 1853 en el Registre de Propietats, com a propietari de una casa en el carrer d’Urgell (número 32) i 4 quarteres de vinya espessa i 2 d’olivera a la partida d’en Balcells de la ciutat de Manresa (no se si és prop de la casa de Can Balcells a Sant Joan de Vilatorrada… si algú que em llegeixi ho sap…)

En Macià és casat amb Maria Cornet Serrahima, filla d’Anton Cornet Bohigas, teixidor de vels de Manresa i de Francisca Serrahima Perera. Però dels Cornet i dels Serrahima ja en parlaré en una altra ocasió.

Finalment he trobat la seva partida de defunció el 1853, on consta que és fill d’Ignasi Padró, fuster de Manresa, i de Paula Segura, (de Guissona)..

Image

Ignasi Padró i Claret, boter i fuster, pare de Macià Padró i Segura

L’any 1809, Ignasi Padró Claret, boter, fa testament a la ciutat de Manresa, nomenant hereu universal al seu primogènit Macià Padró i Segura. No especifica els seus béns, però llega per legítima i escreix 200 lliures de moneda barcelonesa a la seva filla Agnès (suposo que serà com a futura dot) i 25 lliures a cadascun  seus dos fills Joan i Ignasi, també com a drets de legítima.

D’aquest testament també es podria endevinar que la casa on viu l’Ignasi és el carrer Urgell de Manresa (suposadament la mateixa on viuran el seu fill i el seu nét), encara que no se si sempre ha viscut aquí perquè era casa seva originàriament, o és que ara viu a casa del fill.

Igualment també s’hi  la tradició familiar de fer-se enterrar en el cementiri de l’església de Sant Pere Màrtir de Manresa, actualment desapareguda, on ara hi ha la Plaça Sant Domènech.

L’Ignasi fa constar en el testament que és fill de Macià Padró i d’Agnès Claret. Aquest fet, normalment molt important i molt aclaridor per fer la línia genealògica,  em portarà “barallar-me” amb la institució de la Gran Enciclopèdia Catalana. Ara ho veureu.

Nota: El mapa de Manresa l’he tret del llibre Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870), de Josep Oliveres i Samitier, i la imatge antiga de la Plaça Valldaura de Manresa del portal web Fotos de Catalunya

Enviat per: Joffre Carrera | 1 febrer 2013

L’enigma Padró: en vies de resolució.

Image

Després de la “bomba” de la vida de Josep Maria Padró Canudes, havia deixat els Padró i els Canudes de Manresa una mica tranquils fins fa uns mesos. Quedaven, això sí, alguns enigmes sense resoldre i algunes respostes que tot i semblar fàcils, han resultat falses.

Fa uns mesos però, els mormons van pujar a la seva pàgina web els arxius notarials de Manresa digitalitzats, la qual cosa m’ha permès consultar-los i estalviar-me uns quants viatges a l’Arxiu Històric Comarcal de Manresa (a canvi d’haver de renunciar als consells del personal de l’arxiu… i de buscar entre molta documentació barrejada com capbreus, capítols, testaments o índexs sense cap més ordre que l’alfabètic). Així i tot, he pogut anar fent feina i posar fil a l’agulla a molts dels “enigmes” que tenia pendents respecte del cognom Padró (el segon de la meva àvia).

Així començaré els propers dies aquesta sèrie de posts amb els cognoms que conflueixen en els Padró, tot explicant la seva relació amb una coneguda família d’artistes Manresans i el lloc on vivien; o bé que els Cornet no procedeixen (almenys fins on he pogut trobar) del poble de Santa Maria de Cornet; i que el suposat títol de noblesa  que era un dels “mites familiars” més comentats ha resultat ser un títol menor concedit a un tal Serrahima, oncle d’una avantpassada (ei, però hi ha escut i tot, eh?); o la relació dels Canudes amb el poble de Salelles, passant de masovers a propietaris… petites històries que se situen dins de la ciutat de Manresa i en les poblacions properes.

Nota: la foto l’he tret de la web http://www.sobrebarcelona.com

Enviat per: Joffre Carrera | 14 Juny 2012

El pueblo de Callancas más allá de la memoria popular (i III)

Image

El último documento hallado es especialmente relevante porque nos lleva a los primeros años de la presencia española en Perú, en el momento en el que la organización de las poblaciones y las comunicaciones aún eran más propias del Tahuantinsuyu que de la época colonial.

El artículo de John Topic y Teresa Lange “A summary of inca occupation in Huamachuco” investiga sobre la provincia de Huamachuco en diversos aspectos. En éste caso nos interesan las citas que hacen los autores de documentación de la primera época virreinal sobre los tambos (puestos de abastecimiento y posada situados en las calzadas incas), las huarangas (grupos de contribuyentes) y la descripción de las poblaciones y la procedencia de las mitimaes (grupos de población establecidos a la fuerza en un área que provenían de otras regiones del imperio incaico) que en ellas había.

Así, en el documento de 1567 llamado “Orden sobre el servicio de los tambos en el repartimiento de Huamachuco”, del “oidor” (actualmente llámese funcionario colonial) Gregorio González de Cuenca, especifica que en la zona de Huamachuco había dos huarangas de mitimas, una compuesta de “serranos” y otra de “yungas”. Los serranos, provenientes de las regiones de la sierra, como su nombre indica, estarían ubicados en Santiago de Chuco, Quinua, Puramarca, Lochababamba (Cochabamba?), San Marcos de Chuco, and Huamachuco. Los yungas, procedentes principalmente de la costa y de los valles costeros) se localizarían en Callancas, Santiago de Lúcuma, Santiago de Chuco, Cachicadán, San Felipe de Chusgón, Chuquibarriba, y Huamachuco. La mayoría de estas poblaciones, en el momento de la ordenanza, serían fruto de las “reducciones” ordenadas por los españoles cuando organizaron el territorio, pero el sustrato seguramente habría que buscarlo en la reordenación de las Huarangas llevada a cabo por el inca Tupac Yupanqui en 1475, y en las poblaciones “mitimaes” que trajeron los incas en el momento de la conquista del antiguo reino de Huamachuco.

Durante un rato me ha quedado la duda de si éste documento hacía referencia al Callancas liberteño o al Callancas cajamarquino, pero luego, en cuando se analizan el resto de poblaciones, parece quedar claro que hace referencia a un espacio poblado vinculado a Huamachuco que sería el actual Callancas del departamento de La Libertad.

Queda aun mucha información y documentación por procesar y descubrir, pero con la que he mostrado en estos tres apuntes, parece quedar clara la existencia de un núcleo poblado llamado Callancas desde el remoto 1567. Que la población fuera india de la costa, indios serranos o españoles, no está claro pero sí que parece demostrado en la descripción que se hace de los habitantes en 1782 que en esa época la mayoría seria población mestiza

Bibliografía:

TOPIC, J.R. and LANGE, T, “A summary of the inca occupation of Huamachuco” en MALPASS, A. (Ed) Provincial Inca Archaeological. University of Iowa Press, IOWA 1993

Enviat per: Joffre Carrera | 14 Juny 2012

El pueblo de Callancas más allá de la memoria popular (II)

Image

La búsqueda de documentación histórica sobre los orígenes de Callancas se encuentra con tres dificultades añadidas a la poca documentación histórica y administrativa que se conserva de la población: en primer lugar la existencia de otros pueblos/haciendas con el mismo nombre en latitudes cercanas, como la hacienda Callancas en Cajamarca; en segundo lugar la diferenciación entre Callancas Bajo y Callancas; y en tercer lugar una dificultad personal al realizar la investigación desde el otro lado del Atlántico, solamente con datos procedentes de internet y aprovechando el trabajo de otros investigadores que han hablado de Callancas de forma colateral. Los dos últimos los asumo como básicamente irremediables: la diferencia entre Callancas y Callancas Bajo es imposible de distinguir hasta épocas muy cercanas; y mi lejanía de la zona espera a una próxima visita. En cuanto al hecho de que hay otros lugares con éste nombre, habrá que deducir, documento por documento, caso por caso, a cuál de ellos se refieren. En este breve apunte señalo solamente los que tienen más certeza de referirse al Callancas vinculado a Usquil.

El documento más reciente, e indiscutible, en dónde se halla el pueblo de Callancas es en el mapa confeccionado a raíz de la visita del nuevo obispo de Trujillo D. Baltasar Jaime Martínez Compañón a toda la diócesis entre los años 1782 y 1784. En esta visita el obispo… mejor dicho sus colaboradores… recopilaron diferente información de la diócesis y con ella elaboraron ilustraciones y mapas de las provincias, las ciudades, la vegetación y los animales y las costumbres de sus habitantes. Así, Callancas aparece en el mapa de la província de Huamachuco, junto con Cayanchal, Huayobanba o Chuquisongo. En esa misma fecha y según la misma fuente, el pueblo de Usquil del que dependía Callancas tenía 14 españoles, 654 indios, 2780 mixtos y 9 pardos. Todas las ilustraciones se pueden consultar en el libro “Trujillo del Perú” accesible por  internet a través de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, de donde he cogido las imágenes (conviene citarlo por aquello de los derechos de autor y estas cosas…).

Unos años antes, en 1759 según el libro Geografía del Perú Virreinal de Cosme Bueno, se había creado el corregimiento (provincia) de Huamachuco, que anteriormente había formado parte de Cajamarca. En una relación de curatos (jurisdicción sobre la que ejercía un cura) del año 1766, aparece como uno de ellos, “el pueblo de Uzquil con tres haciendas: Callancas, Canibamba y Fulgueda”.

Pero seguramente el documento más espectacular lo encontramos en el “Libro de Visitas de Santo Toribio Mogrovejo, 1593-1605” en el que se describen las visitas de éste obispo de Trujillo en el que comenta: “tiene así mismo dos leguas de esta estancia (se refiere a Chuquizongo) una ranchería de indios que solía ser pueblo viejo, que llaman de Callancas la cual es chaupi yunga de buen temple”… “se halló en esta parcialidad de Callancas 32 indios tributarios y 7 reservados, y 88 de confesión y ánimas 125…”.

Así pues la existencia de Callancas como lugar habitado de forma permanente queda demostrada ya para la remota época de los años 1593-1605, con la afirmación de que el lugar es “chaupi yunga”, es decir, valles costeros o semi-sierra, con la particularidad de ser un ambiente ecológico perfecto para la plantación de coca. Además, la afirmación de que “solía ser pueblo viejo” nos permite intentar un paso más allá… intentar saber cuánto de viejo era éste pueblo. Lo vemos en el siguiente post.

Bibliografía:

BENITO RODRIGUEZ, J.A. Libro de Visitas de Santo Toribio Mogrovejo, 1593-1605. Pontificia Universidad Católica del Perú, Fondo editorial, 2006
BUENO, C. Geografía del Perú Virreinal. Lima 1951

Older Posts »

Categories